“QUE NO PARE EL BEAT! – TOTS ELS SEUS HITS GRAVATS EN DIRECTE” CD
+ DVD
Aquest any 2006 Fundación Tony Manero fan 10 anys
de carrera, comencen des de la independència més
dura, passant per l’èxit massiu per acabar
tornant a una independència més estable (si
es pot aplicar aquest adjectiu al substantiu independència).
La Fundación Tony Manero ha dedicat l’ultima
dècada a difondre per tot el territori la paraula
de la música negra; una dècada que els ha
fet evolucionar des de l’homenatge pur i dur a un
gènere – la disco music – a través
de les seves versions, passant per la creació dels
seus propis clàssics del gènere per acabar
arribant a un llenguatge propi, que agafen les seves arrels
en el funk i la disco music, s’apropen a gèneres
de la música del ball actual – digues-l’hi
house, breakbeat, electro o com tu vulguis. Aquesta evolució ha
acabat convertint a la banda en un referent nacional amb
el què la música negre es refereix, degut
tan a la qualitat del producte que facturen com a l’estabilitat
que han aconseguit al mercat.
Per celebrar el feliç esdeveniment d’haver
aconseguit aguantar durant deu anys al mig de tot tipus
de crisis en el sector i practicant un gènere “minoritari” aquest
país, la Fundación Tony Manero presenta el
CD-DVD “QUE NO PARE EL BEAT!” editat per PIAS
SPAIN. La gravació, portada a cap en directe a la
mítica sala La Paloma de Barcelona l’11 de
juliol de 2006, presenta a la banda en plena forma tocant
un repertori que repassa els seus temes més coneguts
(Supersexy Girl, United Soul, Sube el Tocadiscos...), així com
algunes versions de les que sempre han esquitxat el seu
repertori en directe (Give Up The Funk de Parliament. “Superfreak” del
malaguanyat Rick James).
“Que no pare el beat!”, inclou “UN DÍA
IDEAL”, un tema nou compost especialment per l’ocasió,
una cançó que transmet tot l’optimisme
de la banda en directe. El resultat és, com sempre,
un eficaç antidepressiu consistent en ritmes ballables,
perícia instrumental a parts iguals i estructurat
de manera que ningú és capaç d’estar
quiet.
A més de l’actuació gravada en directe
a La Paloma, el DVD conté una secció d’extres
en la que es recopilen tots els vídeo clips de la
banda, fotos i artwork de totes les etapes per les que
el grup ha passat, així com un reportatge on s’aprecien
les reaccions del públic assistent al concert. En
resum, un exhaustiu repàs als deu anys de carrera
de la banda i un document que deixa constància del
que sempre ha estat considerat la FTM: el seu demolidor
directe.
Per donar suport a la sortida del CD+DVD, la banda torna
a sortir a la carretera amb una gira de presentació que
portarà el missatge a diferents ciutat de la península
ibèrica.
“Vaig descobrir a la Fundación Tony Manero
en el KGB” (Sigles del club golfo que respon al nom
de “Kiosko General de Barcelona”) fa deu anys.
Em van sorprendre perquè mai havia vist un grup
igual en el panorama nacional. Qui és el que estaria
tan boig com per ressuscitar a Born to be Alive de Patrick
Hernandez? Qui és capaç de recompondre a
la KC Sunshine Band? Qui, en definitiva, estava disposat
a tocar el funk-disco dels finals dels 70 i dels xarones
dels vuitanta? Qui eren aquells Manolos del Funk?
No era suficient tenir morro.
La cosa estava amb ser capaços
de defensar-ho des d’un escenari i allà estaven
ells, aquella FTM insòlita a Barcelona, aquell grup
de carn i ossos que interpretaven cançons que, en
el millor dels casos, les trobàvem a repertoris
xarons de Max Music, Blanco y Negro o vaya-a-saber-usted.
Amb això estava pensant al temps que punxava alguna
de les meves peces preferides del soul-funk negre gloriós
període 1968-1977 a la Paloma i anava observant
la gent que anava abarrotant la sala una nit tòrrida
(Dimarts 11 de Juliol de 2006) de l’estiu barcelonès
(humitat relativa 90%).
L’escenari impressionava, les sigles FTM de fons
amb mecanotub post-industrial pre-sónar 07. La Fundación
Tony Manero celebrava 10 anys de vida, funk i moltes coses
més (amistats, complicitats, col•legues, baralles,
amors i desamors, absències i presències,
records i futur, i molt més...). Els llums van anunciar
el concert, el ritual, la festa...
Deu anys ja. Temps d’evolució per una banda
que semblava destinada a fer versions, gràcies als
amics que animaven les festes enrotllades de nostàlgics
carrosses que encara es creien adolescents. No, la Fundación
Tony Manero fa temps que diuen que no, que aquest no és
el seu lloc ni el seu futur, i per tant, fa temps que aquest
tampoc és el seu present. De copiar van passar a
estudiar, a currar, a compondre, a construir,... Els nois
de barri, golfos i pillastres, tenen futur. Sabeu? La gent
de barri acostuma a ser gent currante. Sabeu? És
gent que fa de la feina la única manera legal d’escapar
de la mediocritat.
I la Fundación Tony Manero ja té un discurs
propi que fa del funk un llenguatge universal amb el que
posa en peu històries d’aquí i ara.
Han incorporat progressivament el Hip Hop amb una coherència
i intel•ligència encomiable. No volen estar
de moda i per això no s’adhereixen a tendències,
(el pitjor d’estar de moda és que, de seguida,
deixes d’estar-ho) ni a postures artificials. Per
a postures ja tenen les seves, que alguns imiten però només
ells porten amb dignitat incontestable (mireu sinó al
Lalo) i el que és més important, la seva
música: aquella de propietat que han pagat al comptat,
sense hipoteques. Aquest funk que rapeja amb sobrietat
de barri, aquests tocs llatins que beuen més de
Pucho o Willie Bobo que no de la salsa oportunista omple-pistes.
I ells les omplen (les pistes),
no de gent (que també),
sinó de ball i de ganes de ballar, de sensualitat,
fregament i seducció, de marcar paquet i descobrir
cintures femenines, abismes insondables del sexe.
Aquella nit a La Paloma van
ser més de dues hores
demostrant que només porten 10 anys, sonant millor
que mai, demarcant un territori propi que s’han guanyat
amb total legitimitat, sense cap competència. Ells
només ho han fet, com aquell geni que va posar un
pal a un caramel o aquell altre que va inventar l’oliva
farcida.
Amics meus, la Fundación és cosa seria i
tenen corda per estona. A per els popers 10 anys més!
Jordi Turtós – Periodista
Musical
<< Tornar
a la programació
